Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/151

Aquesta pàgina ha estat validada.

Llavores
fou quan el déu que duu el trident magnífic
se t'emportà en son carro d'or, o Pèlops!,
enamorat de tu, i et conduïa
an el palau altíssim
de Zeus sobirà,
que un dia a Ganimedes
també hi portà per si amb igual designi.
En va et cercaren molt per casa teva
per tornar-te a la mare que et cridava:
t'eres fos; i llavors els envejosos
murmuraven i deien que els teus membres,
bullits al foc en l'aigua tremolosa,
s’havien repartit els déus, tallant-los
i menjant de tes carns entorn la taula.

Pro a mi em sembla impossible
que els déus sien goluts en tal manera.
No ho crec, i no vull dir-ho:
qui diu mal ja s'ho troba una hora o altra.
Si mai aquells que en el Olimp regeixen
honraren a un mortal, aquest fou Tàntalus;
mes no pogué obeir tanta ventura:
s'enorgullí, i li'n vingué un gros càstig,
que fou aquella pedra tan pesanta
que Zeus li posà damunt la testa;
i ell sempre més ha anat provant de treure-se-la,
eternament en va, i no sossega.

III

Així viu una vida tan amarga.
Malaurat! Eren tres, i amb ell són quatre
els qui penen allí, perquè robava