si l'embranzida del cavall Ferènic
mogué ton cor quan, vora de l'Alfeu,
se llançà a corre'i, d'esperons intacte,
donà a son mestre el guany de la victòria,
al rei de Siracusa,
a aquell que als corsers ama.
Brilla la glòria encar de la gran gesta
en la terra poblada pels intrèpids
fills de Pèlops el lidi, d'aquell Pèlops
que fou amat del déu potent que abraça
tota la terra, des del punt i hora
en què Cloto el salvà traient-lo ràpida
del lluent calderó, i li fou posada,
per tornar-lo complert, l'espatlla ebúrnea.
Molts fets hi ha que ens admiren;
pro alguns només són fàbules
amb gran enginy ordides
més enllà de lo cert, amb què s'enganya,
per assombrâ'ls, als homes.
Perquè la poesia té la gràcia
de tornar dolces als mortals les coses,
honrant com a creïble
lo que altrament no ho fóra.
El temps després ja posa
les coses en son lloc. Lo menys culpable
és parlar bé dels déus: per'xò som homes.
Així jo vull parlar del fill de Tàntalus
altrament que els passats; de quan son pare
convidà als déus, allà en l'aimada Sípilo,
a un menjâ honrós per gratitud.
