Muses dels ulls d'ametlla, canteu als fills de Zeus
Tindàrides, gloriosos infants de Leda, la dels bells turmells:
Càstor, que doma els cavalls, i Polideuces perfet.
Leda, al cim del Taigetos, tan gran, unida d’amor
al Croni, dels núvols senyor, dos fills infantà salvadors
dels homes en terra, i dels ràpids vaixells quan els vents hivernals
somouen el mar implacable. Llavores, els nautes, orant,
invoquen els fills del gran Zeus i els fan sacrificis d’anyells
al cap de la popa. El vent, impetuós, i les ones, ja van
submergint el vaixell. Llavores és quan, de sobte, els Dioscurs
amb ales groguenques, se mostren volant per l'èter, i vénen
i posen la pau en els vents i en les blanques onades del mar:
senyal de repòs pel bon mariner, que al veure'ls s'alegra,
cessant en sa pena i treball. Salut, doncs, Tindàrides
muntats en ràpids corsers! Jo vull recordar’m de vosaltres
i d'un altre cant.
