Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/14

Aquesta pàgina ha estat revisada.


com vel de bonicor que l'hi envolta.
(Surt Nausica amb Dimàntia.)
Naus. Que parlàveu de mi? Us ho coneixia
amb el posat i els ulls.
Donz. I.
De tu, princesa.

Dèiem que eres formosa com Diana.
Naus. Què sabeu, de Diana? Mai l'heu vista.
Donz. II. Mes sols com tu podem imaginar-la.
Naus. Perquè m'aimeu: per'xò em trobeu bonica;
i quan apondereu ma boniquesa
apondereu el vostre amor, alçant-lo
a un objecte immortal.
Donz. I.
I tu, al contrari,

tens un amor encara sens objecte;
mes tan alt que només l'encarnaries
en algun immortal que es deixés veure.
Naus. Com ho saps?
Donz. I.
Oh! m'ho penso: et veiem trista

de tant en tant, i avui en gran manera
quan veníem aquí...
Naus.
Plegueu la roba.

Mireu com brilla al sol ja sa blancura!
Cert que deu ésser ben eixuta. Entreu-la
en els paners, i amb compte aconduïu-los
al carro; perquè ja el migdia avança
i l'hora del retorn se fa propera.
Dimantia. Tu no véns?
Naus.
Jo no vinc: estic cansada

i vull reposâ un xic damunt de l'herba
fins que em torni la força i l'alegria.
Dim. L'alegria també? Doncs l'has perduda?
Naus. Tinc un esllanguiment... He jugat massa,
he cantat, he rigut com una folla...
i sempre em passa així... a la fi em rendeixo.
Dim. Mes aquest dematí ja m'ho semblaves,