Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/132

duu l’ensagnada pell d'una llúdria, i allí s’alegra
en mig dels cants, damunt la blana prada on floreixen
safrà i jacinte, tots olorosos, entre l’herbei.
Celebren als déus benaurats en el vast Olimpos,
i més que a cap altre a Hermes, tan bo; i diuen com ell
és llest missatger de tots i a l'Arcàdia va anar,
tan rica de fonts i mare de moltes ovelles; i allí,
al bosc tancat de Cil·lènios, feia de pastor
d’ovelles de llana polsosa, al costat d’un home mortal
amb tot i que ell fos un déu. Mes se n'amagà
per un viu desig que tenia d’unir-se d’amor
amb Dríops, donzella de trenes formoses; i al fi va complir-se
la dolça unió; i ella infantà d'Hermes, en sa casa,
un meravellós infant peu-de-cabra i de front banyut,
de dolces rialles i amant del brogit; i tant, que la dida,
fugint, per temor, al veure’l barbut i feréstec, deixà'l.
Hermes, de seguida, content en son cor, el prengué en ses mans,
bolcà'l en l’espessa pell d’una peluda llebre muntanyana,
i portà’l als déus. S’assegué a la vora de Zeus i dels altres,
i mostrà'ls el fill. Ells se n’alegraren, i per sobre tots
Bacos Diònisos. Perquè a tots plaïa, li digueren Pan.
Aixís, jo et saludo, o tu, sobirà!, i amb mon cant t’invoco.
I vull recordar-me de tu i d’altre cant.