Parla'm, o Musa!, del bon fill d’Hermes, de peus de cabra
i front banyut, qui ama el bullid i va corrent
per valls arbrades, i amb ell les nimfes, tan dansadores,
que els rocs trepitgen dels aspres cims, i Pan invoquen,
déu dels pastors, de cabellera tota esbullada i resplendent.
Té per dominis els cims nevats i els viaranys,
tan pedregosos, de les muntanyes. Ell sempre corre
d’ací i d’allà, entre les mates obrint-se pas:
tantost s’assenta vora la mansa corrent de l’aigua,
tantost se’n toma per enasprades penyes i puja
als cims més alts, i d’allí mira péixe els ramats.
Li plau recórrer les grans muntanyes, que brillen nues;
li plau també, per les llurs costes, plenes de boscos,
seguir les feres que ha vist de lluny, i dar-los mort;
i, en sent capvespre, de la cacera tornant tot sol,
fa sonà a voltes la seva rústega flauta de canyes,
tan dolçament, que l'au lleugera que es plany i canta
entre les branques al temps florit, no el guanyaria
en sa dolçor. Llavors les nimfes melodioses
de les muntanyes, en multitud, s'hi acompanyen,
i amb ell davallen a la pregona font tot cantant;
i al voltant l'eco retruny pels cims. Ell, llavors, salta
amb peus lleugers, i als chors se n'entra: damunt l'espatlla