Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/119

— 111 —

del vent i les veles i totes les coses de ta obligació:
d'aquest que se’n cuidin aquells que els pertoca. Jo espero arribar
a Egipte o a Cipros, o bé als Hiperboris, o més lluny encara,
i que ell ens declari on té les riqueses, o si no qui sien
sos parents i amics, ja que un déu posava’l en les nostres mans. —
Aixís parlà; i alçaren el pal, i obriren la vela,
i el vent la va inflar, i tot fou posat a son punt.
Mes altres prodigis veieren seguir-se en la ràpida nau:
veié's la coberta mullada d’un vi negre i dolç que hi corria,
d'una olor divina que els deixà admirats. Després, tot seguit,
s’alçava una parra frondosa a l’entorn de la vela, fins dalt,
amb gran penjarell de raïms; i, entortolligant-se en el pal,
una eura negrosa creixia, cobrint-se de fruites i flors;
i tots els escàlems dels rems tenien corones posades.
Llavors al pilot ordenaren la nau menar en terra.
En tant el déu se’ls tornava un lleó terrible udolant,
i, donant senyals, els féu comparèixe’ al bell mig de la nau
un ós que es llançà rabiós, amb el pèl del coll eriçat.
Ells, estemordits, fugiren a popa i s'arredossaren
entorn del pilot, de seny tan prudent. Pro el lleó, d'un bot,
agafà el patró; i els altres, al veure-ho, saltaren enfora
dins del mar diví, fugint la sort negra, i tornaren delfins.
I el déu, compadit del pilot, el féu benaurat, i digué:
— No temis, tu, guia diví, que et feres grat a mon cor.
Diònisos sóc, el déu sorollós que fou infantat
per la mare Semela de Cadmos, amb Zeus unida d’amor. —
Salut, fill de Semela, dels ulls tan bonics! ¿Qui t'oblidaria
volent fè un dolç cant?