Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/118

Aquesta pàgina ha estat revisada.



VII


DIÒNISOS I ELS PIRATES


Vull enrecordar-me de Diònisos, fill de la gloriosa
Semela, quan ell va aparèixer vora de la mar estèril
sobre un promontori que avança en la mar. Era tot semblant
a un jovenet en la flor dels anys, i li onejaven
damunt de la testa els bells cabells bruns, i damunt les fortes
espatlles portava un mantell de púrpura. Dins la mar, llavores
de color de vi, s’acostaven ràpids pirates tirrenis
dins la nau formada de polits taulons. Ai! els conduïa
una sort fatal! Quan d’ell s’adonaren feren-se senyal,
i, saltant en terra, l’agafen de pressa. Després se l’emmenen
a dins de la nau, plens de joia els cors, perquè va semblar-los
que era el fill del rei. Volgueren lligar-lo amb forta llaçada,
pro els vímets lliscaven, i se li desfeien de les mans i els peus,
i saltaven lluny. Llavores va asseure’s: reien sos ulls negres;
i el pilot, al veure-ho, amb veu imperiosa digué a sos companys:
— Malaurats, alerta! Mireu que deu ésser un déu poderós,
aquest que preníeu i voleu lligar: la nau, que és tan forta,
no el pot sostenir. ¿Qui sap si seria Zeus o Apol·ló,
el de l’arc d’argent? o potser Posseidó? Cert que no s’assembla
als homes mortals, sinó als déus que tenen olímpics palaus.
I, doncs, de seguida, au! tornem-lo en terra; i compte en posar-li
més les mans damunt!, no fos cas que, irant-se, ens aixequi els vents
i ens mogui una horrenda gropada a l’entom! Aixís va parlar.
Però responia-li el patró sorrut: — Tu ves de cuidar-te