Cantaré Afrodita, bella, venerable, de corona d’or,
a la qui pertoquen els castells i torres de Cipros marina,
a on fou portada damunt blana escuma per el buf humit
del Zèfir sobre les ones innúmeres del mar sorollós,
i allí l’acolliren les Hores benèvoles de mitres daurades,
vestint sa divina nuesa; i posaren-li al cap immortal
una corona d’or formosa i molt ben treballada,
i a ses orelles posaren unes flors daurades,
i entorn de son coll delicat i damunt el seu pit, tan blanc,
aquells collarets amb què elles mateixes, les Hores, s’omaren
anant a la casa paterna, al chor adorable dels déus.
Havent-la adornada ja de tot son cos, als déus la dugueren,
que al veure-la alçaren les mans saludant-la, i la desitjaren
cadascú per ell, per endur-se-la com a esposa verge,
i admirar-la a plaer, aquella bellesa de la Citerea
tota coronada de violetes del bosc. Salut, o divina
dels ulls tan bonics, dolça com la mel! Dóna’m la victòria
en aquest combat: embelleix mon himne. I vull recordar-me
de tu i d’un altre cant.
