Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/113

— 105 —

mes res vencía son cor, irritada com era: obstinava’s
en son refús; no volia torna a l’Olimp embaumat,
ni fer donà a la térra sos fruits, en tant que no veia
la filla d'ulls bonics. I Zeus retronant,
el déu que al lluny del lluny mira, veient aixís les coses,
determinà que a l'Erebos anés l'Argifont,
el d'àuria vareta, per dir a Hades, amb blanes paraules,
que a sa muller, la casta Persefonea, deixés
sortir de l'espessa tenebra i anà a la llum i als déus,
perquè sa mare, veient-la, cessés en l'ira. Hermes
li fou obedient. Deixà son lloc de l'Olimp
i va llançar-se ràpid al fons de la térra. Trobava-hi
al rei en son palau, segut amb la seva adorable
esposa, encara afligida d’enyorament de la mare
entoçudida en ira contra els déus benaurats, per l'ofensa.
L’Argifont poderós, deturant-se davant del rei, li deia:
— Hades dels cabells foscos, que manes les ombres: el Pare
Zeus me mana que tregui Persefonea il·lustre
de l'Erebos, a fi que sa mare, veient-la amb sos ulls propis,
cessi en l'ira que porta als déus immortals; que medita
una terrible cosa: vol perdre la terrena
nissaga dels homes, tan feble, tenint en si escondides
les llavors, i privant de llurs honres els déus immortals.
Feresta és la rancúnia que els duu: no vol estar-hi
i resta amagada en un temple flairós de l'aspra Eleusis. —
Aixís digué. Va somriure, movent els ulls, Aidoneu,
el rei dels morts; obeïa l’ordre de Zeus; manava
aixís a la bona Persefonea: — Vés-hi, Perséfona;
vés a ta mare de peplos blau, i serva ton cor
quiet en ton pit. No t’afligeixis pas més
que un altre faria, que no et sóc indigne marit
entre immortals; que sóc germà de Zeus el pare.
Pensa que, quan a mi tornis, reina seràs de tots
els qui viuen i es mouen, i que entre els immortals
serà gran ton honor; i etern pels homes el càstig
si no satisfan ton esprit oferint-te sagrats sacrificis. —
Aixís parlà; i s’alegrava, prudent, Persefonea,
qui s'alçà fent un salt d'alegria. Llavores Aidoneu,