el vel brillant. De son antre va oir-la, i Hèlios altíssim,
ensems, de dalt del cel: ells dos, el Sol i la Lluna,
oïren el crit de la verge al Pare Croni, a Zeus:
a Zeus, que a l’hora s’estava ben lluny, a dins d’un temple,
rebent els sacrificis d’uns mortals suplicants, i deixava
que el germà rei dels morts famosíssim, el fill, com ell, de Cronos,
s'endugués la donzella, per força, amb immortals cavalls.
Mentres veié la terra i el cel estelat, i la immensa
mar lluenta de peixos, i el sol, encara la verge,
baldament afligida, esperava reveure la mare
i els déus; i aquesta esperança calmava son ànima gran.
· · · · · · · · · · · · · · ·
Els cims de les muntanyes i les goles del mar retrunyiren
de sa veu immortal, i la mare, l’augusta, va sentir-la.
Punyent dolor feria son cor: amb ses mans esquinçava
el vel de sos cabells divins; se cobrí les espatlles
amb fosc mantell; i ràpida, amb volada d'aucell, descendia
cercant, per mar i térra, afanyosa: ningú li donava
raó de la filla, ni els homes ni els déus: ni les aus li dugueren
missatge de cap mena. Nou dies, nou dies, l'augusta
corré per la terra, dues atxes enceses portant en ses mans:
no tastava, de tan afligida, dels déus l’ambrosia ni el néctar,
ni banyava son cos immortal; mes, quan l'esplèndida Eos
havia dat deu voltes, trobà la pàl·lida Hècata,
amb el llum a la mà, que va dir-li: — Salut, Demèter augusta,
que duus les estacions i el do de ses fruites: ¿quin home,
quin déu, t'afligia robant-te la filla, robant-te Perséfona,
que jo he sentit el seu crit, mes el raptor no el veia?
· · · · · · · · · · · · · · ·
Hècata aixís preguntava, mes no li feia resposta
la filia de Rea, dels cabells formosos:
sols, rápida, amb ella es llançava, portant les atxes enceses,
vers Hèlios, que arreu mira i veu tant els déus com els homes.
Davant sos cavalls se posaren, aturant-los, i deia la dea,
gran entre totes: — Hèlios: si algun cop he alegrat el teu cor,
ara ajudar-me vulles, a mi i a la filia bonica
que eixí de mi. L'he sentida xisclar en l'èter estèril,
com si la matessen, però no l'he vista. Tu,
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/106
Aquesta pàgina ha estat revisada.
