Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/102

i, per la divina volença, til, mortal, hagué al llit
(mes sense saber-ho) una dea immortal.
A l'hora en què els pastors, venint dels prats florits,
tornaven les grasses ovelles i els bous a les seves estables,
una son dolça expandia's d’Anquises a sobre dels ulls.
Llavors la divina vestia altra volta son cos immortal
amb els bells vestits; i dreta, que al sostre arribava amb el front,
resplendint la bellesa immortal en ses galtes divines,
com sols resplendeix en les de Citerea de bella corona,
desvetllà l'adormit, tot dient-li aquestes paraules:
— Dardànida, aixeca't! Per què tens el son tan pregon?
Vull que em digues si et sembla que só la mateixa d'abans,
llavors que tos ulls me veieren per volta primera. —
Aixís digué; i ell, que encara dormia, ne fou desvetllat;
i, mirant el coll d'Afrodita i els bells ulls, va téme'ls,
i girà la vista cap a un altre lloc, i prengué un mantell,
cobrint-se'n el rostre formós, i, suplicant, deia
amb alades paraules aixís: — Ja tot de seguida
que et veieren, o dea!, els meus ulls, conegui que havies
de se una divina, mes tu m'enganyares. Ara, de genolls,
per Zeus, que porta la ègida, et prego que no em deixis viure
feble en mig dels homes. Pietat de mi! que prou sé que l’home
que en llit ha jagut d'una dea immortal, no en té pas per gaire
de perdre la força de la joventut. — Aixís responia
llavores la filla de Zeus, Afrodita: — Anquises, il·lustre
en mig tots els homes mortals: no temis, reposa ton cor.
No cregues que mai te pervinga cap dany de mi ni dels altres
benaurats; no temis, ets amic dels déus. I tindràs un fill
que ha de regnà un dia damunt dels troians; i fills dels seus fills
sempre naixeran. Son nom serà Eneas, perquè vaig sentir
una gran angoixa al pujà en el llit d'un home mortal.
Els homes de vostra nissaga assemblaren-se sempre an els déus
en aspecte i alçada. Ja el ros Ganimedes, per Zeus emportat
fou un jorn perquè era formós, i el volgué entre els déus immortals
per servir-los el vi; i fa goig de veure'l, quan de l'àuria crátera
aboca el roig néctar, honorat dels déus. Mes Tros, el seu pare,
tenia una pena molt fonda en son pit, de no sabé encara
on la gran tempesta se li havia endut el fill tan amat.