barèu a fer entendre i deixar-me ben convençut de que Catalunya es quelcom ben personal i ben distint en el món, i que per tant tením tot el dret d'esser lliures i de fer-nos la nostra llei. Però totes les vostres rahons, ni discursos, ni llibres, ni res, me faràn sentir tan català com llavors que en la quietut de la montanya'm trobo tot sol damunt d'una mata de ginesta florida. Llavors me'n podrien venir de doctors i sabis i polítics a demostrar-me amb allò meteix de les races i de la historia i del dret i de la sociologia que Catalunya no es tal nació, sinó una provincia d'una nació: jo ho escoltaria tot serenament i tan savis podrien esser que'ls digués:— Vaja, teniu tota la rahó; però veyèu aquesta ginesta? sentiu la olor? Doncs jo trobo que fa olor de Catalunya. Ja podèu desar tots els vostres arguments. Catalunya es Catalunya perque fa olor de ginesta.
Podria molt ben esser que'm tractessin de boig. Però jo estic cert que aviat ne vindrien molts que voldrien esser boigs com jo, i quan els boigs fossim més que'ls savis, els savis serien els boigs; i la nostra boigeria apareixeria com la més dolça saviesa.
—Còm es que no hi hà ginesta an aquesta clotada, i a l'altra vessant sí?—vaig preguntar no fa gaire. I mitj rihent van respòndre'm:—Es que la ginesta vol veure'l mar.—Ah! la ginesta vol veure'l mar? I desseguida vaig pensar: —Doncs, què es Catalunya, sinó un seguit de montanyes que se'n van a veure'l mar? Catalunya vol veure'l mar. I això d'esser montanya i de voler veure'l mar devallant-hi depressa, es lo que fa Catalunya: es la seva ànima. Doncs, la ginesta es l'ànima de Catalunya.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/90
Aquesta pàgina ha estat validada.
