tenebra, humanament pensant, no hi pogués haver anhel lluminós; que sense odi, no pogués haver-hi amor actiu.
Tot sovint he vist homes habitualment reposats en sos afectes, exaltar-se per l'odi fins a lo ridícul, fins a lo repugnant; i de moment m'han fet somriure en mí meteix amb una certa pena. Però, després, ben pensat, he comprès que, pera aquells homes, allò era una professió de fè. De primer, la seva passió mossegadora m'ha semblat mostra de mesquinesa d'esperit; després he pensat:—Si an aquest home li treiem aquesta mesquinesa, quína grandesa li restaria? Aquesta mesquinesa es la seva grandesa. En aquest home, el sentiment de patria, per exemple, dorm en la seva mediocritat sentimental, i no es capàç de fer-li fer un mohiment generós. Mes té odi als enemics de la patria, i aquest odi es prou pera fer d'ell un hèroe, un màrtir, en qualsevulla moment. Aquest home sols pot esser un bonhome essent un malhome.
Aquell home podrà dir: «Jo soc una part d'aquella força, que volent sempre'l mal, produheix sempre'l bé... Jo soc una part de la tenebra que va parir la llum...» I després allò de Sant Joan: «La llum en les tenebres resplendeix».
Mes jo'm posava la mà damunt del cor, i'l meu cor no l'absolia an aquell home. Jo 'm posava la mà damunt del cor, i'l meu cor no excusava'l mal, el pecat, lo lleig, lo fals, l'odi, com ferments activadors del be, de lo bell, de lo ver, de l'amor.
Perque'l cor no's deixa enganyar per teories i té un fondo instint de la llum, superior a tot humà saber. Cert que jo'm sentia tan home com aquell home, in-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/58
Aquesta pàgina ha estat validada.