Aquest mes lo bonic son els ametllers, que floreixen. Hi ha un esbojarrament d'ignoscencia en el florir d'aquests arbres. Son valents, com hi ha món! Sembla que no sàpiguen lo que's fan. No més que tenen pressa per florir i, au! a florir. No s'atenen a lo que es i a lo que ha d'esser. No pensen en lo lluny que es encare la primavera, ni amb els frets que encare esperen. No tenen compte a fullar primer, tastant els aires. Sinó que's veu que a mitj primer sòn se desperten amb la gran frisança de florir, i sense escoltar ordre ni consell, se llencen alegrament a lo que'l cor els demana. Se lleven a mitja nit amb gran gatzara, com infants per anar a un aplec.
Oh! que expressiu el bon temps, quan totes les fulles comencen a treure'l cap i tasten l'aire per assegurar-hi la florida! Primer la fulla, després la flor, després el fruit.—Tant se val, tant se val;—sembla que responen, — no tenim are el desitj de florir? doncs florim! Quan ne tinguèm de fullar, fullarèm; i quan de fruitar, fruitarèm. Per què forçosament primer això, i després allò i després lo altre? Primer, lo que primer s'escaigui, i després, segons se vagi escaient.—Ah! cada cosa per son temps!—Sempre es temps de tot, quan n'hi ha l'ansia!—
