Així que un hi entra en aquell claustret, sembla que s'enfonsi sigles endarrera. Dins d'aquells murs rònecs, atormentats d'obertures tornades a tapar i ja inexplicables, la llum hi es extranya i diferent.
Un entra allí, i, tot plegat, ho sent tot lluny. Les campanes, que son gairebé al damunt meteix, tenen un sò ofegat que sembla que toquin qui sab ahont. Els crits de la quitxalla, que juga allà fòra meteix a la plaça, també s'allunyen. Les orelles xiulen com quan fa molta quietut. I se sent una fredor extranya i un entorpiment de tot.
I, al mitj, les vuit arcadetes menjades i arrodonides per les pluges i'ls vents de tants cents anys; els capitells amb aquells entortolligaments de pedra consumida. Are, a dins, hi han plantat un jardinet molt trist. El tell del centre ja s'ha mort i assecat desseguida.
I pensar que allí dins hi ha la llegenda del comte l'Arnau; que aquell era el claustre de les monges que diu que ell anava a veure per una mina que dèu ésser per llà sota... I més, sentir-se a fòra tot rodejat de montanyes altes... Tot plegat fa una cosa!
Una tarde que m'hi estava allí assegut en el pedriç
