escoltant-lo s'adorm. Schlegel entra a la cambra al cap d'una estona i veu que dorm tranquilament; i'l sòn li dura fins a les dotze, en que mor dolçament, sense fer cap moviment ni extremitut, i conservant la fesomia la suau expressió acostumada en vida.
Fou enterrat en el cementiri de Weissenfels, i en 1872 se li alçà allí un monument.
«Era un minyó alt,—diu en Tieck,—esvelt i de nobles proporcions. El cabell negre i llustrós li queia en rulls fins a les espatlles. Tenia l'ull negre i brillant, i'l rostre, i sobre tot el front, com transparent. Les mans i'ls peus eren massa grossos i sense la finor de lo demés. La expressió de la cara era sempre de serenitat i benevolença. El contorn i la expressió d'ella l'assemblaven al Sant Joan Evangelista de la gran taula d'Albert Durer que's pot veure a Nuremberg i a Munic. Parlava amb veu sonora i gran animació; tenia grandesa en el gest, i no's cansava mai. Tampoc sabia lo que era enuig, i fins en la companyia més pesada i mediocre sabia trobar-hi alguna persona de qui apendre quelcom, per petita cosa que fos. Per tot era estimat, i'l seu art en el tracte de la gent era tal que no feia sentir la seva superioritat a ningú, per poca cosa que fos. I encare que li plavia revelar la gran altesa del seu esperit, com per exemple quan s'inflamava parlant de lo sobrenatural, era per lo demés alegre i enjogaçat com un nin, i's donava amb gust i desembraç a les petites diversions de la societat hont se trobés. Tenia una altesa discreta i sense vanitat, i sense afectació ni hipocresia; era lo que se'n diu tot un home, la més pura i amable encarnació d'un noble esperit immortal.»
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/295
Aquesta pàgina ha estat revisada.
