Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/293

Aquesta pàgina ha estat revisada.

eren revolucionaris. La revolució els semblava un temporal purificador; i com que'l pare d'en Novalis era un fanàtic de lo antic, això acabà de divorciar-los, i'l desafecte durà fins a la mort del fill.
«Prou Leipzig—digué'l pare,—i a Wittenberg a estudiar d'una vegada!» I així fou: el xicot se forçà a l'estudi, i a l'últim se li donà un càrrec en la administració de les salines de Tennstedt. Allí s'aplicà a donar un sentit poètic a totes les pràctiques de la vida, d'una vida tant casolana com la que allí feia, sense abandonar el conrèu del seu esperit amb continuades lectures.
En Novembre de 1794, per assumptes del seu carrec, hagué d'anar a Gruningen, i allí'l seu cor decidí de la seva vida: una noia de cabells rossos esdevingué la Beatriu del poeta. Se deia Sofia de Kühn i tenia tretze anys: era fillastra d'un proprietari rural. En Novalis tenia 22 anys, i en un quart d'hora de veure-la se'n enamorà pera sempre més: vegé en ella la encarnació de la poesia. En la dòna estimà l'idea de l'amor. «La dóna es un misteri suau, no del tot tancat, sinó velat solament. Es sols l'intel-lecte'l que'ns fa veure les dònes i l'amor com coses diferentes. El misteriós atractiu de la verge no es altra cosa que'l pressentiment de la maternitat, la sospita del món futur que dorm en ella i que d'ella ha de brollar. Ella es la imatge més veritable de l'esdevenir.»
Al cap de poc temps d'haver-s'hi promès, la Sofia s'emmalaltí. L'angoixa d'en Frederic fou terrible. «No es amor lo que sento per la Sofia,—diu,—es relligió.» El 19 de Març de 1797 la Sofia morí, i en Novalis semblà que anava a morir tambè; i de fet començà a matar-se, no amb punyal ni verí, perquè tot lo brutal i