tes qualitats meteixes se mostren en una plenitut verament imposanta en la grandiosa alegoria de l'Empordà que anima tot son discurs del Certamen de La Bisbal, i també en la calorosa apologia del Pi de les Tres branques en el de Berga.
Per lo demés, no se sab pas moure del patró d'aqueixa mena de treballs, refugiant-se tot sovint en incursions històriques adequades al lloc o a la ocasió del discurs, o bé en aquelles exhortacions i alegories relligioses que la direcció del seu esperit i l'hàbit que vestia li feien doblament familiars en sa prosa com en sos versos.
Però no pot deixar d'esser molt especialment assenyalat son Record necrològic d'en Rubió i Ors en la «Academia de Buenas Letras»; primer perquè fou llegit ben poc abans de morir, i això sol ja dòna un no sé què de sagrat a la seva estimació; després, perquè en tot ell s'hi veu el propòsit, l'esforç, de fer un treball acadèmic,—i aquest sol intent, en un home com Mossèn Cinto, ja resultaria ben interessant;—i, per últim, perquè en ell hi ha dos fragments inoblidables: l'un, aquella alegoria, potser exteriorment convencional, però plena i fortament poètica, de nostre renaixement, sentit com un primaveral recomenç en el bosc, quan els aucells, primer un i després altre i altres, se criden i responen fins a poblar de cants tota la selva; i després aquella nota final, viva, personal, que trencant el motllo acadèmic, dóna a la figura d'en Rubió un adéu-siau que fa espurnar els ulls.
Finalment, no'm puc estar de dir que en el romanç Qui com Déu, que segueix el discurs de La Font del Desmai, hi he trobat, sobre tots, dos versos que'm
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/271
Aquesta pàgina ha estat validada.
