rioritats populars el llur esperit literari: aquests tots s'assemblen uns amb altres, i (ves si es extrany) cap, al poble. Però es que en Pujols es essencialment popular en el sentiment poètic, i quan segueix al poble, segueix la orientació de la seva ànima propia. Aixís sembla que la seva personalitat hauria de restar confosa: doncs no, té un gran relléu i no s'assembla a ningú. Còm s'explica això? A mí'm sembla que d'aquesta manera: feu dèu flors de paper imitant-ne dèu de naturals de la meteixa especie, i resultarà que les de paper se confondràn fàcilment unes amb altres, i les naturals, que han servit de model, no. Me sembla que es una cosa aixís lo que jo voldria dir: en substancia, no més que en Pujols es un poeta.
Però, a la caracterisació que he provat de fer-ne, algú podria oposar que en aquest llibre hi ha bastantes composicions que són tot lo contrari del genre popular. Doncs be, fixeu-vos en que aquestes tenen un caient clàssic molt característic dels poetes populars quan se posen a fer poesia senyora: pensèu en certs cants èpics del nostre Verdaguer, i en l'escocès Burns, i en alguns provençals.
Però millor serà que no penseu en res més que en el llibre que us anèu a posar davant; i, acabat, com diuen certes receptes populars, me'n donarèu les gracies.
