blaràn una realitat molt més forta que'l menjar i'l beure, una realitat que donarà sentit a totes les altres, i a la seva llum tot lo del món ho veurèu més clar que abans. Per això us deia que l'obra den Pujols era de poesia.
Are no us penseu pas que jo vinga a signar-vos amb el dit ahont n'hi ha més i ahont n'hi ha menys, de llum de poesia, perque ella serà pera cada hu de vosaltres allí hont cada hu de sí meteix la trobi, i es quasi segur que no trobarà cada hu la meteixa en els meteixos llocs. I, aixís, us deixo en una santa llibertat; que les coses, com més sagrades, més llibertat volen.
Però, si no la poesia, potser voldrèu saber de mí còm es el poeta. Doncs en Pujols es un minyonaç d'una vintena d'anys, de galtes rosades i cabell castany cargolat: una cara de angelote, que diuen els castellans; un angelote una mica sensual, de llavis molsults, ulls petits sovint inquiets, el cap cot i petit per lo que es el còs; i, com sol vestir peces llargues i folgades i barret negre d'ales molt amples, segons com se mira sembla un pastor protestant, i, segons com, una criatura vestida depressa d'home per la gran creixença que ha fet sobtada. Quan parla en fred, sembla que no se sàpiga explicar gaire, i quan riu se li veu que disfruta!... Tot plegat fa l'efecte d'un bon minyó, un xic encongit.
I la seva poesia es ell meteix: té un cert desgarbo graciós, d'il-luminat, i una certa sensualitat ignoscenta.
La seva poesia us parla molt de la terra molla, i de
