n'hi ha necessitat, perquè n'han perdut memoria'ls poetes viciosos, i els aviciats que'ls escolten. Tals poetes (i tants que son dits per tals) se posen fredament davant la taula a fer versos, i arriben a pendre una traça en fer-los bonics per fòra i en que lliguin molt rebé'ls uns amb els altres, que'l lector s'hi encanta, i se li agafen a la orella, i se'ls declama i'ls declama sonorament als demés, i amb aquell caient tant bonic de les paraules passen a l'esperit buidors, insignificancies, trivialitats, falsetats, mentides de tots colors, i, acabat, quan tots se senten ubriagats de buidors, exclamen com satisfets:—Ah! Això es poesia!—Mes tant se val, que en el fons se senten la gran buidor, i després necessiten afegir:—I be, are ja'ns hem divertit prou: are anèm a la realitat, a lo sòlid de la vida.— Malhaurats! Malhaurada poesia, que aixís tan mal nom agafa! Veièu com n'hi ha necessitat de predicar com a cosa nova allò que us semblava etern, de tan senzill?
Doncs amb en Pujols podèu anar-hi ben refiats de que no us disfreçarà la buidor de la inspiració amb versos ben fets. Quan un vers us encanti de ben fet, serà perquè està plè d'aquell encantament creador de les coses ben fetes; quan l'encantament se li esvaheixi una mica, el vers tornarà imperfet i vacil-lant; quan el poeta desmaia, el vers cau esguerrat i fa llàstima. Mes aquells que restin cantant poderosament en la vostra orella, ja podèu declamar-vos-els i declamar-los amb fe a qui vullàu, que jo us asseguro que ni vosaltres ni'ls quins us escoltin restarèu ubriacs de buidors; jo us asseguro que en acabat no dirèu:—I are tornèm a la realitat de la vida—sinó que aquells versos us sem-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/264
Aquesta pàgina ha estat revisada.
