balladora, cantadora,
i amor i humilitat.»
Ja's podia escarmenar a fer sonets el Petrarca! Tant li valgué; que an aquesta donzella no arribà mai Laura.
«Oh! que linda cabellera
que pel cap l'hi va voltant»,
diuen d'un jove. I per mí la bella figura d'aquest fadrí ja es immortal com una estatua grega. D'un altre diuen:
«Fa la cara com un àngel;
fa que viu enamorat.»
Deu meu, Deu meu, prou! M'emborratxen de llum aquestes coses. Tot jo tremolo no més que de copiarles amb la meva lletra. Però, tant se val, no'm puc estar de posar-hi aquesta elegia més forta que tots els classicismes i tots els romanticismes plegats:
«Germà meu, fulleta d'alba,
alcèu's, que darèm un tom;
mirarem qui falta a taula,
que'm sembla que tots no hi som.
Les persones que assí falten
son persones de gros preu:
falten el pare i la mare,
són a la glòria del cel.»
