nostra, i per aquesta excel·lencia se fa rotllo entre ses germanes. Veyèu si us convé una gloria d'aquesta mena.
Aquesta tara prové d'una excel·lencia positiva que es la sobtada energia del nostre esperit al fer-se verb: això, no cal dubtar-ne, es una riquesa; això té virtut per posar la nostra llengua per damunt de moltes altres que avuy en el regne de l'esperit la dominen i que, si nosaltres volèm, hi seràn demà dominades per ella. Però som uns mals rics que esmercen el llur tresor en grolleries i resten miserables en lo de més vàlua; som com els pervinguts que, per la ostentació insolent de llur fortuna, se fan insuportables en la societat de la gent ben nada, i en son foragitats amb fàstic.
Cal que això s'acabi. La renaixença del nostre esperit particular dintre la humanitat civilisada ens imposa una espiritual mesura, i cal que la riquesa de la nostra energia verbal sia derivada a mellors usos. L'assolir-ho es certament tasca individual, però d'aquelles que sols amb l'estímul i la col·laboració social poden esser logrades; perque sols en la opinió pública troben sanció humana ben complerta; i també perque en la realisació de semblants fins troba la societat la seva rahó d'esser.
Doncs, vosaltres, que sou els órguens socials de la nostra terra, heu d'acceptar com cosa vostra aquesta empresa de la «LLIGA DEL BON MOT»; i sia quin sia el fi especial de cada corporació, pensèu que, per damunt d'ell, hi ha fins generals del que ningú pot desentendre's. I si la dignitat d'un poble davant de la humanitat no es un d'aquests fins, quíns hi ha que li sien superiors, diguèu-nos?
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/240
Aquesta pàgina ha estat validada.