Are serèm nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarèm el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Are ho podèm ensenyar lo que cridèm; perquè «visca Espanya» ja no es el crit tràgic, ja no es un ressò de la buidor, ja no es el símbol de les polítiques funestes; sinò que'l nostre «visca Espanya» vol dir que l'Espanya visca—entenèu?—que'ls pobles s'alcin i's moguin, que parlin, que fassin per sí meteixos, i's governin i governin; i Espanya ja no es un lloc comú de patrioterisme encubridor de tota mena de debilitats i concupiscencies, sinó que Espanya es això que's mou i s'alça i parla i planta cara als que fins are han viscut de la seva mort aparent.
Així ja'n sabèm are de cridar «Visca Espanya»; ja no necessitèm ningú que'ns en ensenyi, sinó que nosaltres podèm ensenyar-ne; i ja n'hi ha que comencen a apendre'n de cridar-ho com nosaltres: ja es a Valencia, ja es a Aragó, ja es a Basconia, ja es a Andalusia que s'alcen veus responent a la nostra. I aviat serèm més els que sabrèm cridar-ho així que no pas els que'ns ho volien fer cridar de l'altra manera; i quan nosaltres siguèm els més, i'ls que no hagin pogut apendre-ho al nostre modo sien els menys, allavores els separatistes
