fronteres de la «conquesta de Castella», Múrcia, hi ha una llengua dolça, dolça, molt difosa i matisada, virolada diriem, alterada per tants accidents i tantes influencies, però fonamentalment una i sencera, i que en el seu fonament se recorda del llatí com cap altra; o potser es que'l llatí, desde'l fons de la tomba silenciosa pensa amb ella més que amb cap més, i la vol per hereva i no pot dir-ho. Les fronteres d'eixa llengua són la francesa, la italiana i la castellana, més granades entorn però no tan pures, ni que's puguin dir, tant com ella, llatines. Es la antiga llengua d'oc, avui moderna i variada en boca de gascons, tolosans, provençals, catalans, valencians, mallorquins i amb vagues llunyanies llevantines mar enllà; però una en son fons, una i sencera.
Aquesta llengua es la senyal d'una nació: Occitania. I are dieu-me si gascons i provençals, catalans i mallorquins i valencians, no tenim tots efectivament un meteix tirat d'esperit, un sentit planer de claretat i enteniment amb un grà de follia que'ns fa ben germans i hereus d'aquells que feren el dret civil i s'ullprengueren de la llum de Grecia... I hont mai s'ha redreçat modern aquest bell esperit occità com are aquí a casa nostra? i hont crida amb veu de renaixença aquesta llengua, sinó en boca catalana?
Nou empori llatí, oh! Barcelona! Barcelona nostra, catalana, occitana, llatina quí pot avui cridar com tu a les nacions germanes a rebaptisar-se llatines en la nostra Europa i en el món de demà?—Heusaquí—els diràs—germanes, una nova conciencia d'origen que'ns cal pendre per anar avant en la germanor de tots els pobles. Perque, quant més cadascú sia cadascú,
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/197
Aquesta pàgina ha estat revisada.
