Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/192

Sempre me'n recordo de lo que tantes vegades m'havia dit don Joan Mañé: «El dia en que Catalunya tingués quaranta diputats ben seus al Parlament espanyol, ningú més li faria la llei.»
Doncs, que n'estaria de content al veure que aquells quaranta diputats són els que are anèm a bus car! I si en aquelles eleccions memorables en que per primera vegada lluità i triomfà'l catalanisme amb quatre o cinc diputats per Barcelona, ell ja hi posà tant el coll que determinà o accentuà segurament la gran girada de la nostra burgesia, què no faria are al sentir la immensa arrencada de Catalunya en pes, i al veure de carn i òssos aquells quaranta diputats de que ell parlava com d'un bell somni? Perque, es clar que ell no podia pas pensar que tots quaranta diputats fossin del seu partit, ni d'un partit sol; sino que entenia que d'aquests diputats cadascú tindria la seva especial manera de pensar, però que'l seu llaç d'unió seria l'amor i la fidelitat a la terra.
Doncs, quin altra cosa que això es la Solidaritat? Si no vingués la mancança de sentit moral dels de fòra o la desnaturalisació d'alguns de dintre a voler fer falsa la representació de Catalunya a les Corts, no caldrien pas aquestes avinenses, aquesta organisació, aquests contubernis que tant escandalitzen als que en tota sa vida política no han fet ni fan altra cosa que pactar amb el dimoni si'ls convé, i no pas per un fí sant com es el nostre.
Si no fos això, no caldria sinó encomanar a cada partit que triés un candidat ben seu, però ben català de naturalesa o de cor, i anar a la sort de qui guanyés, havent-hi la seguritat de que sempre guanyaria Cata-