de realitat que n'esperaven. I obrir-se la porta i aparèixer l'arbre explèndit, assalutat amb una aclamació de joia. Però desseguida, al avançar-se'l vell Nadal, recular esporuguits, i rompre'l plor els més temorosos. Per ventura'l vell Nadal no era l'objecte dels seus bells ensomnis, l'amic dels nins vingut del cel pera estimar-los? No era d'una bella sobrenaturalitat? Sí. Però prou les criatures pressentien que lo sobrenatural no pot esdevenir aixís com aixís natural; pressentien la falsetat d'aquella aparició corpòria. No; aquell no podia esser el veritable Pare Nadal. Quí era doncs? Una disfressa. Quí? I hèusaquí'l terror.
Els més atrevits avençaren poc a poc, fits els ulls escrutadors en aquell rostre, cercant-hi una fesomia coneguda sota la barba blanca i la pintura. I un el conegué i cridà:—l'oncle!—Caigué la falsa il-lusió i esclatà ja franca la alegria davant l'arbre, sense fer més esment de la disfressa que pera riure-se'n.
Fou un deslliurament: el ver ideal recobrà sos drets pertorbats per la falsa apariencia real. Però encare de tant en tant els més xics i temorosos, ja enjogassats, miraven de cua d'ull, en un llampec, d'inquietut, la disfressa, destronada de son prestigi. Era ben be l'oncle?...
