i'm riuria dels seus trajos, perquè jo en els meus propis me sentiria més conseqüent amb mí meteix i per tant superior an ell. Però are jo no li veig la cara an aquesta figura; jo prou sé que no es lo que vol semblar, però... quí sab qui es?
Es un rei que no es rei; es un gitano que no es gitano. Es, doncs, una fantasma de rei, una fantasma de gitano. I una fantasma es sempre un terror: es el terror de lo desconegut. El qui'l causa se recrea com un fals deu; el qui l'experimenta's recorda de lo poc que un home es davant del misteri.
L'encís del Carnestoltes es, doncs, el terrible encís de lo fantàstic: no pas el deleitós encís de lo ideal.
L'ideal es una gerarquia de la vera realitat: i lo fantàstic es una falsa realitat, una falsa realisació de lo ideal: i en quant sembla realisació, es atractiu; i en quant se pressent falsa, es repugnant: i d'aquesta lluita naix el deleitós terror de lo fantàstic.
Jo ho he vist ben be en un cas d'aquesta mena. En aquella festa que en les cases ingleses se dona als nins en la nit de Nadal, al costat de l'arbre tot il-luminat i carregat de penjois i joguines, apareix el Pare Nadal amb la gran cabellera i llarga barba blanca, túnica brodada, mantell d'armini i ceptre i corona d'or. Es algú de la casa que's disfressa de tal manera i's mostra com el fabulós personatge amic dels nins, que'ls convida a acostar-se a l'arbre i pendre'n les joguines de les que's fa veure donador generós.
Jo he vist les criatures glatir davant la porta encare tancada de la cambra hont se'ls anunciava l'arbre, i espiar la llum que'n traspuava amb una gran il-lusió, però ja amb un començament d'inquietut per la mena
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/172
Aquesta pàgina ha estat revisada.
