finestra, i aquell home vell que'l taladrava, i travessar la sala d'espera, i sortir al andén; i'ls tocs de campana, i'ls pitos, i aquell arrencar xiulant la màquina. Semblava que un se'n anava qui sab ahont. Un se'n anava i un arribava. I are diguèu-me si, amb el tranvia, un se'n va, ni si un arriba. No, no; pensèu-ho be, amb el tranvia un no's mou.
Are, pera moure's, pera anar-se'n, pera arribar, cal travessar montanyes, i altres túnels i altres ponts que'ls del carril de Sarrià; i s'ha d'estar molt atent a baixar allà hont convinga, perquè si un se descuida qui sab hont se l'emporta'l tren! Ja no hi es allò de: d'aquí no passaràs; de branca en branca un se'n aniria a Rússia. Alerta!
· · · · · · · · · · · · · · ·
Al endemà vaig pujar amb la tracció elèctrica. Vaig cercar amb els ulls al senyor de guants de seda de color de tórtora, a les cosinetes, a les colles de Sant Mus... ja no hi eren. I'l camí a fer sembla'l meteix; però tot lo món havia canviat. Amb mí anava no més un jove tot afeitat amb gorreta inglesa, guants de cuiro i polaines, que—segons va dir me—havia vingut de Londres expressament pera pendre part en un match de foot-ball, i l'endemà se'n tornava amb un auto de 433 caballs. Reina Santíssima!
L'ànima barcelonina de tots els meus avis se'm ficà, horroritzada, naturalesa endins amb un xiscle com el de l'últim tren de Sarrià. I no l'he sentida piular més.
