mera, com a les sis o set cusinetes que pujaven a segona partint-se de riure entre les mamàs catxassudes i'l jove tot obsequiós, com a les colles que s'enfilaven a tercera... i'l vespre, al tornar, portaven ginesta i cantaven a chor. Aquells dilluns de la segona Pascual...
Jo parlo de la edat d'or, quan anar al Tibidabo a buscar bolets era anar a montanya, i calia llevar-se a les cinc del dematí del diumenge, i la dòna'ns esperava amb els burrets en la estació de Sarrià; quan Gracia era'l primer poble que's trobava, parlo dels temps aristocràtics del Putxet!
Aquestes torres del Putxet que un temps tingueren tota la majestat que calia en el petit esperit del barceloní; que després ja començaren a semblar esquifides, proporcionades sols an aquells senyors d'en Pitarra que feia en Fontova; en una paraula, cursis; i que are, al cap de cinquanta anys, ja comencen a esser respectables. El temps hi ha posat no sé quina melancolia, no sé quina noblesa. Son tristes, oblidades en el seu raquitisme, tancades y barrades: la gent va més amunt. Però'ls arbres s'hi han fet grans, l'eura ha engarlandat les galeries, els quadros dels jardins han deixat trencar llur simetria per mil plantes folles, i'ls aucells nien en la petita soletat. Hèu-se-les aquí dignificades per l'oblit.
Perquè de vint anys ençà tot havia anat canviant. Els tranvies, sabeu? oh! els tranvies!...
Però'l carril de Sarrià sempre servava quelcom del foc sagrat de l'any 60. Are meteix no era pas igual ficar-se al tranvia que ficar-se al tren de Sarrià. Semblava que duien als meteixos llocs, pero no hi duien. Quin altra cosa era pendre'l bitllet encartronat a la
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/165
Aquesta pàgina ha estat revisada.
