Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/164

que aquell carril no duia cap malícia. Ell prou xiulava, i devegades esbufegava, i devegades corria com un tren de debò; tant se valia: els barcelonins ne mitj-reien enternits, com d'una criatura que pren una gran embranzida, però que ja's sab que no passarà de la porta del jardí. Aixís els barcelonins, vegent-lo córrer cap a la montanya que tanca Barcelona, restaven mitj-rient, tranquils, dient:—D'allí no passaràs.—
Fins tenia un túnel. Jesús! Però aquell túnel no travessava cap montanya; pera no destorbar la sòn d'un bon carreret de Sant Gervasi, li passava humilment per sota, que no se'n adonés. Els barcelonins ho sabien tot això, i per això mitj-reien enternits. Sabien hont donava aquell túnel; sabien hont portava aquell tren, amb tot i'ls seus esbufecs; i per això'l miraven tranquils.
El tren de Sarrià no duia sino a la torre. Els altres carrils poden dur a una torre; el de Sarrià no més duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cares, moltes menes de cabories, cap al Clot o cap a París; però'l de Sarrià no més podia dur—en la seva edat d'or—al país de les torres: a Gracia, a Sant Gervasi o Sarrià: al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, i la figureta en el surtidor, i'ls cohets per Sant Joan, i la xacolata amb melindros de les tardes, i'l pom de flors que un se'n porta, a entrada de fosc, cap al piset de Barcelona.
Això donava una gran armonia a tot el passatge del tren de Sarrià: lo meteix al senyor de guants de seda de color de tórtora que's ficava tot sol a pri-