crida la mare esgarrifada) mitj còs se'ls en va en fòra per la atracció de la riquesa del món que'ls giravolta davant, que va venint, va venint sempre, i també sembla que vulga esser tota copsada per les finestretes. I l'infant adelerat se la voldria menjar tota amb la vista, traient mitj còs enfòra; i jo estic que si no l'aguantessin, se llençaria a fer-se una sola cosa amb ella. I es l'infant qui te rahó; n'estic segur, perque jo sento igual que ell aquella llei natural de la atracció del món idealisat.
D'aquesta montanya que's gira majestuosament davant meu, com volent-me mostrar tota la bellesa de la seva forma gran i tots els tresors de llum i ombra i verdor de sos cims i de ses faldes, còm ne podria treure'ls ulls mentres aixís se'm mostra tot fugint? S'amaga d'una revolada, i un horitzó immens s'extén davant meu amb altes montanyes molt llunyanes blaves, coronades de núvols i neu, al bell fons de la plana rossa i conreuada. Ai! aquella masia voltada de pallers, prenent el sol al mitj del plà i amb una espessor d'arbres a la vora, que s'hi endevina la font amagada!... i de sobte tot se fón i'm trobo en les tenebres de la mina llarga, llarga. Quin terratrèmol!... sembla que les entranyes de la terra m'engoleixin en un espantós cataclisme que no s'acaba... i tot plegat la llum m'enlluerna, i'm veig voltant sospès damunt d'un fil de terenyina, i a sota un abim i un riu que s'hi cargola; i desseguida un bosc que tot just té temps de donar me tot el seu misteri en una fragant alenada, que ja un poblet se'm ve tot alegrament corrent esbojarrat cap a mí amb totes ses casetes que sembla que se'm vulgan tirar al damunt a fer-me festes. Hi ha dones a les finestres... una tan bonica, rossa... oh! alló fora l'amor... mes ja'n
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/160
Aquesta pàgina ha estat revisada.
