Jo no sé com teníu cor de girar-vos d'esquena a la finestra i posar-vos a llegir, o a dormir, o a parlar de política, mentres radera vostre va desfilant tota la riquesa del món. I de quina manera!
Té un encís l'anar pel carril que no es pas el meteix d'anar pel món a peu o en carruatge que no corri tant; es un altra mena de goig més espiritual, diguèm-ho aixís. Tot passa més depressa, més abocetat; i la visió n'es tant més ideal quant més fugitiva. Es el regalo del món, l'anar en carril: jo no sé com teniu cor de girar-vos d'esquena a la finestra. Els infants i'l baix poble són els que l'entenen aquest plaer del viatjar; s'els hi promòu una mena d'excitació natural de veure tot lo que passa, que'ls té amb tots els sentits cap en fòra, i'ls torna xerraires i esvalotats com aucells, per la sobre-vida que'ls dona aquella mena de vol del carril. No s'hi giren ells d'esquena a la finestra, ni podrien; hi ha una mena de gravitació dels seus ulls cap en fòra. Els infants, sobre tot, son adorables amb la gracia que es deixen anar en aquesta atracció. Si'ls hi tanquen els vidres, hi axafen la cara com l'aucell entre'ls ferros de la gavia, com volent-ho atravessar tot. Si'ls hi obriu, no'n tenen prou de mirar, s'aboquen—(no t'aboquis!
