—Prou, prou,—feu ell—emperò no'n corren pas gaires bones veus. Diuen que té un presiri per ell,— afegí amb un cert terror. Tots callarem un xic esgarrifats. —Sí, què hi sé jo?—anà dihent tot roncejant, —va entrar a possehir aquesta gran heretat que era d'un seu cunyat que va morir de desgracia: el varen trobar mort per assí baix, ferit d'un tret. De primer, van dir si caçant se li havia aviat l'arma; però després van formar causa an aquest. I, vaja, no ho sé còm se'n va sortir. Lo cert es que la heretat anà a la seva dòna, que era germana del mort; i la dòna se li va morir al cap de poc temps d'una malaltia extranya; i are tot es d'ell, es dir, d'una noia, filla única, que encare es xica... I vaja... deu tenir deu o dotze anys...—I al veure que tots restavem motxos i una mica astorats, afegí alçant la veu alegrament com per encoratjarnos:—Oh! altrament es un home molt esplèndit; ja'ns donarà bona minestra, ja!
Ens en hi anàrem tot xano xano, i l'home'ns acullí amb grans alegrois, fent-nos entrar desseguida a la casa, i portant-nos al pis de dalt, a una gran pessa empostissada, negrosa, baixa de sostre, i molt fresca, amb una finestra oberta de bat a bat que donava al daltabaix de montanya plè de la soleiada de mitj-dia. El vent movia les fulles dels pollancres, i això i una gran cantadissa de galls i la remor de l'aigua era tot lo que's sentia en la bella calma del defòra.
Nos assentarem a la llarga taula que no més n'ompliem un cap, parat amb estovalles de lli, nètes de bugada; i, com de fet, el dinar fou d'allò bò. De lo que'm recordo més es de la llebra, negra en el suc negre, que era més gustosa!
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/151
Aquesta pàgina ha estat revisada.