Devia ésser per aquest temps i per això are'm dèu venir a la memòria al cap de tants anys.
Va esser el meu primer emborratxament de les montanyes. Era molt jovenet i mai m'havia allunyat gaire del meu carreró d'a ciutat: i aquella sortida cap a les altures del Pirinèu fou un enlluernament.
Aquella gran serra com pensativa fins al cel, damunt del poblet rònec! Jo no'm cansava de mirar-hi fumejar les boires grans que s'hi arrossegaven. Còm hi roncaven les tempestes allà dalt! cada dia hi plovia, hi pedregava; i llavores en venien uns grans vols d'aucells grossos que passaven tan alts damunt del poble, que'l seu vol semblava lent com el d'un núvol. Còm me feia somniar aquell pas solemne per la altura! Després lluhissors travessaven entre'ls vels de la pluja, i la tempestat se desfeia. Més tart la carena s'alçava negra i quieta fins al cel blau i estel-lat de la nit silenciosa; i al poble hi venia una gran frescor de la serra tota mullada.
I a punta de dia hi anavem alegrament: mes, dihent alegrament, no puc pas dir tota la meva alegria, ni la mena de la meva alegria. No sé, me semblava que pujava al cel.
