Jo no sé quina mena de predestinació'm porta a visitar els llocs fóra de temps. Jo no ho faig pas expressament per pretenció de singularisar-me, ni per afany d'impressions vanes, no; no heu pas vist home més aimant de lo planer i corrent i de fer lo que fa tothom. Però lo cert es que m'he trobat tremolant de fret a Andalusia pel Janer, a Marsella al pic de l'estiu, a Florencia sota un cel tèrbol i plujós (que encare'm sembla que veig la cúpula del Duomo regalant d'aigua), a Pau, el famós paradis invernal dels inglesos, al pic abrusador de l'estiu, i are, en aquesta vila d'aigües del Pirinèu francès, vestit de rigurós hivern, i passejant-me melancòlicament en la solitut dels camins montanyosos que d'aquí dos mesos seràn plens de mohiment i del bullici d'elegants estiuejadors. Això fa que arreu me persegueix la cantarella que sona com una mena de reny de la gent de cada país, gelós de la fama de l'indret en el seu bon temps, i com reptant-me d'haver-lo jo escullit tan malament.
—Ah! si vegessiu això en la primavera!—me deien a Andalusia.—Era a la tardor que havieu de venir: tot sembla d'or—me rondinaven a Itàlia.—Mais c'est la morte saison, maintenant, —feien irònicament els