Era de visita en una casa, hi havia altra gent, i estavem tots en una saleta de música, rodona, d'un vert gris entre motllures d'or i plena de cortinatges, coixins i bibelots.
Hi havia una senyora extrangera amb dugues nenes rosses, un xic pigades, amb ulls verdosos del to meteix de la saleta i totes vestides de blanc. La mamà va dir tot rient que ja tocaven a quatre mans; i elles, series i callades, se van posar al piano, acomodant-s'hi amb coixins entre'ls frecs emmidonats dels vestits blanquíssims. Se van mirar un moment, tenint ja les tendres mans exteses damunt les tecles, i van començar: Fin che del vino...Era l'aria esbojarrada de l'esbojarrat Don Joan de Mozart.
Vaig sentir un sotrac en l' ànima! Vaig coneixer la fonda harmonia d'aquell contrast violent. Les tendres criatures, aparellant els vestits blancs i els capets rojos al ritme del cant de disbauxa, se movien en l'element de l'etern candor. Llavors vaig compendre'l Don Joan: era una criatura.
