a l'estany verdós, un kiosko pera orquesta. Mes aquella nit no hi havia ningú. No més al sortir vaig veure que venia una comitiva d'homes i dones ben vestits, alegres, rihent... hi havia una rialla com la d'ella.
Restí en la fosca amagat. Passaren aprop, per la clapa de llum; però les cares no's veien prou.
Al entrar en ma cambra i anar a tancar la finestra, en la de la casa del davant, entre-oberta, vegí una llum molt abaixada, i en la gran quietut se sentí un rellotge de sobre-taula tocar finíssim, argentí, moltes hores. Oh! sí, devia esser allí! I vaig adormir-me tot ditxós d'esser-hi tant aprop!
A l'endemà dematí'm despertaren unes campanes de bell sò, grave. Tot just clarejava; i no més de pensar que ella en son llit sentia aquell meteix sò que jo, me trobí tant ditxós!...
I vaig tornar a adormir-me dolçament com un infant.
Me lleví tart; el temps era cobert i fresc: tronava lluny: vaig sortir, travessant tota la ciutat: entrí en una iglesia i vaig orar pensant que ella hi havia orat molt; mes, que es extrany! aixís com la tarde abans per tot me semblava que trobaria an ella, are no esperava trobar-la en lloc, i torní a la fonda passejant arrèu com viatger fredament curiós.
El menjador de la fonda era trist com el vespre abans: començà a ploure a grans ruixats intermitents. Després de dinar vaig sortir a seure a fòra del cafè, sota del toldo. El fondista conversava esllanguidament amb uns quants parroquians que no semblaven ningú; un mosso jugava amb un gos, fent-li fer habilitats; la plassa era deserta; de tant en tant passava
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/117
Aquesta pàgina ha estat validada.