—Bastantes que hay de lenguas; para ir bien, no habría de haber más que una, porque así nos entenderíamos todos.—
Aixís me defensava un bon senyor el que ell i la familia parlessin sempre castellà, per casa, amb tot i esser ben catalans, com ja's pot veure per la mostra. I encare, haguessin sentit l'accent!
Jo vaig respondre que ja m'hi conformaria amb que tothom parlés una sola llengua, mentres fos la catalana. Però la filla d'aquell senyor me va refutar victoriosament: — Ai! qué quiere usted que le diga? yo encuentro que es una lengua muy ordinaria.—
Vaig restar atuhit bona estona. Després revenint-me un xic, vaig insinuar temorosament que les llengües eren altes o baixes, pobres o riques, fines o groixudes, segons qui les parlava: que una llengua no era cosa que tingués sustancia o calitat per sí, sinó que era un modo d'expressar-se tal o qual gent, i que no era la llengua la que feia la gent, sinó la gent la que feia la llengua.
—Vostè amb aquesta boqueta tan bonica, amb aquesta veueta tan musical—afegia jo sentint-me de mica en
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/103
Aquesta pàgina ha estat validada.
CONVERSA BILINGÜE
