Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/84

i llençar calor, la inercia, la força adquirida per les generacions el duia a cercar la sublimació en una llengua arrelada en altres intimitats d'expressió que ells no havien sentit. La evolució de la idea-paraula que per naturalesa ha d'ésser dins d'una meteixa atmòsfera, ells la havien de realisar passant-la d'una atmòsfera a un altra; i en aquest pas la vibració del sentiment s'extingia, la idea's refredava i'l verb naixia apagat, mort.
Per això an els escriptors i oradors catalans en castellà, pera poder donar alguna apariencia de vida i alguna virtut a les seves obres, se'ls ha acudit generalment un medi: familiarisar-se amb l'estil dels mestres del llenguatge castellà, omplir-se'n les orelles fins que'ls en restés dintre'l cervell com un ressò perenne, una especie de diapasó vibrant continuament, perquè així que un sentiment o una idea'ls arribés a les altures de la condensació literaria, ja com automàticament els agafés la tònica castellana. Per això entre'ls escriptors catalans en castellà ha dominat tant la preocupació del casticisme, molt més, a proporció, que entre'ls castellans, que de la casta, tenint-la en la sang, no se'n han de preocupar.
El doctor Pi i Molist, per exemple, ha estat entre nosaltres un casticista per aquesta rahó, que an ell se li engrandia per un enamorament especial de la llengua de Cervantes. Un enamorament tan gran envers una llengua no's comprèn sinó en un extranger en ella. Es clar que tot literat sent amor a la llengua en la qual escriu; però, quan aquesta llengua es la propia, en l'amor que se li té hi ha aquella confiança, aquell abandonament, aquella llibertat i fins devegades aquella