Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/59

sofia, i aquella política, i aquella Itàlia i tot el sentit oculte i tota la trascendencia moral que en la intenció del Dante foren potser lo principal de la seva obra i'l seu tema, i'l seu orgull, hont queden ni què signifiquen per nosaltres? Aquell envolúm sistemàtic i treballat pel pensament del seu sigle podràn ésser tal vegada objecte mort de la atenció i l'estudi de l'historiador i del filosop del nostre i altres temps que ho contemplaràn amb trista curiositat com reliquia respectable de l'esforç de tota una època; prò en el seu fons ja sense virtut actual, com cosa passatjera. Mes d'ai tal obra, què n'es lo immortal, què n'es lo sempre fort i veritable, què n'es lo viu i lo actiu avui i sempre més? quína es la gloria del Dante i sa grandesa, i per què col-locat entre'ls genis de la humanitat allà dalt amb Homero, i Shakespeare i Beethoven, sinó per aquelles imatges vives d'homes, per aquelles gesticulacions i aquells crits de passió,per aquelles visions de llum i ombres en el mar i en els camps i les montanyes, per aquelles paraules immortals que accidentalment brollaren al calor de la seva activitat de poeta, i que per ell foren quí sab si solament el medi, la manera ocasional de dir, l'episodi llençat al atzar del seu discurs? Què'n restaria de la Divina Commedia sinó fossen aquells llacs de flames i'ls torbs de la fumera, i l'amor de Pau i Francisca, i la tragedia d'Ugolino— poscia piú che il dolor poté il digiuno!— i la fugitiva aparició d'un amic mort, i'l sublim girà els ulls de la Beatriu amb ses sorrise parolette brevi, i'l sò de la campana che paia al giorno pianger che si more, i tantes formes, innumerables, reveladores del ritme universal, tants fils d'or de poesia que fan