fer-se poble per encendre al poble en sentiment i d'ell alçar-se als tions més grossos i inflamar-ho tot. Doncs com nosaltres en la llar del foc, aixís obra l'esperit entre'ls homes.
Ja veièu còm ben lluny de negar la contradicció que us he suposat, més aviat us la abono. I us la abono perquè, en lo que te de rahó, no desfà pas la sustancia de lo que primer us he dit. Perquè jo no us he pas negat el procés espiritual de les idees i'ls sentiments en la societat dels homes; lo que nego es la conveniencia de que an aquesta idealitat sentimental del poble se la faci actuar o se la deixi actuar en abstracte, i per tant de manera tant inadecuada a la seva vivacitat natural, que la frustri o la vicihi. Jo no nego l'esperit creador col-lectiu; lo que abomino es l'esperit caòtic de la turba. I sinó fixèu-se en còm la passió d'una turba actua sempre més en el sentit de odi que en el de l'amor; i còm, aixís que la turba's desfà, l'amor se sobreposa a l'odi. Per què es això, doncs? Perquè, en el primer cas, se la ha privada de l'element humà individual, se la ha moguda en la abstracció, se la ha sostreta a l'element viu, personal, an aquell magnetisme—diguèm—que d'home a home fa sentir la germanor, an aquella força de l'amor pare de tots que en tots lliurament se fa sentir. Es per això que la turba apassionada per una abstracció es essencialment destructora; mentres que la construcció es acció essencialment individual. I mirèu si això està en la conciencia universal, que un indivíduu destructor per sí es generalment avorrit i tingut per quelcòm contra natura; mentres que a una multitut destructora o a un indivíduu que fa mal mogut per un esperit de multitut,
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/39
Aquesta pàgina ha estat revisada.
