deia sempre sarcàsticament; «voleu anar a les bones? ahont teniu els comitès electorals?» afegia amb el seu altre tò d'home d'ordre i d'home pràctic. I d'aquí ningú 'l treia. Per això quan ja a la extrema fí de la seva vida vejé aquella mena de miracle de la elecció dels cinc presidents, i la massa catalanista—composada principalment per las classes mitjes, per la gent d'ordre,— organisar-se amb meravellosa rapidesa i eficàcia per les lluites electorals, s'hi posà resoltament al costat, i gaire bé pot dir se que decidí la victorià. Però, amb quín esperit? què representava per ell la victoria aquella? Representava principalment la entrada en acció de la que ell ne deia la gent de bé, contra la falsificació caciquista del sufragi per un costat, i contra l'acaparament d'aquest pels elements revolucionaris de l' altre. Es dir que, en el fons, ell estimava allò com una regeneració espanyola començada aquí, independentment i casi contradictoriament de tot sentit particularista. Aixís la última il-lusió política de la seva vida—que, amb tot i restar-n'hi ja ben poca, fou prou perquè vejés aquella brevíssima il-lusió esvahida i se'n anés amb un últim desengany a l' altre món—va ésser aquell fugacissim i estèril ministeri Silvela-Polavieja-Duràn i Bàs, que ell induhí a fer amb l'últim esforç de la seva vellesa i que per ell representava una moderna reencarnació de aquella en ell sempre prestigiosa Unió lliberal, amb un sentit descentralisador, amb un sentit espanyol a la catalana. Mes allò—tots ho sabèm—no fou res. I era la última revivalla política d'en Mañé; i fou per ell la última resplendor momentània d'un llum a l'apagar-se.
I are convé dir que, aixís com en Mañé mai com-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/290
Aquesta pàgina ha estat revisada.
