lo romàntic, mesurà amb el bon sentit català, que en sustancia no es sinó un sentit de la mitjania pràctica de totes les coses, els extrems d'una i altra escola i's feu dintre d'elles un criteri propi, i amb aquest criteri judicà en el «Diari» tot lo que's presentà en la escena dramàtica barcelonina per aquells sis o set anys. Però encare li calia quelcòm més: saber de què parlaven, es dir, la historia viva del drama. Doncs, ademés del seu treball corrent, s'imposà la obligació de llegir cada dia una obra dramàtica començant pel teatre grec i llatí, i seguint per l'espanyol, per l'inglès, pel francès del Renaixement, i emprenent després els contemporanis. S'havia posat a fer de crític, doncs, humilment n'aprenia l'ofici sense fiar-se de genialitats ni d'improvisacions. «Si jo m'hagués posat a fer de sabater—solia dir amb una certa arrogancia que no era sinó gran humilitat—crec que hauria arribat a fer be les sabates».— Ell no's tenia per predestinat en res, ni creia gran cosa en la vocació. «Treballar per vocació no es treballar, sino donar-se gust». «La necessitat, veliaquí la vocació», solia dir. No era pas un home blà, Don Joan Mañé.
Mes tot fent de crític literari, l'element pràctic essencial de la seva naturalesa no's desmentí ni restà inactiu; i ja que estava dintre d'un periòdic començà a interessar-se per aquest gran instrument d'acció social, i ben aviat fou el més eficaç col-laborador del propietari don Antón Brusi en la organisació material del «Diari», en la extensió dels seus serveis, i en el desplaçament de la seva acció pública.
Era en Brusi home molt intel-ligent i expert en periodisme, havia viatjat molt per l'extranger i estudiat
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/250
Aquesta pàgina ha estat revisada.
