guer, que conformant-lo al propi sentit català, n'aprofiten, més que'l matís declamatori polític, lliberalisant de Víctor Hugo i Lamartine, el matís històric, mitj-eval, tradicionalista, de Walter Scott i del teatre i les balades alemanyes, junt amb aquell no sé què de clàssic que en els majors esclats romàntics posen per naturalesa, pot-ser per atavisme, Manzoni, Alfieri, Fóscolo, Pellico i tots els italians del temps. Tot això produeix aquí aquella florida d'una ciencia robusta i tímida ensemps, i d'un art i una poesia romàntics-entenimentats, tant característics de la nostra joventut dels anys 40, donant a tota aquella cultura un aire seriós i provincià, un matís discret però un xic trist; perquè la terra, la veritable vivor de la terra, no s'ha desvetllat encare, i aixís aquella cultura no troba la seva expressió propia, viva.
En Mañé es l'amic de tot aquell jovent, es un d'ells: mes ell no es pas un filosop, ni un jurisconsult, ni un artista, ni un poeta; i coneixent-s'ho, s'aprofita amb un cert respecte de les excel-lencies que reconeix en cada un dels seus companys i mestres, per fòndre-ho tot dintre de la propia aptitut; mes aquesta aptitut en la que es superior a tots ells, ell no se la coneix encare; se sent una força, pero no coneix la naturalesa de la seva força; se sap pot-ser home d'acció en contrast amb tots els seus companys, superiors en altres coses, però no ha trobat encare'l principal instrument de la seva acció perquè a Barcelona no hi es i en tot Espanya es prematur: ell no sab encare ben bé lo que es; pero en Piferrer li endevina quan, havent-li ell humilment sotmès el seu primer treball pel «Diari», la crítica teatral del «Don Fernando de Antequera»
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/248
Aquesta pàgina ha estat revisada.
