Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/24

aquest lloc podrien dir-se: que no parléssim mai per vanitat o altre interès que un fort anhel de dir quelcòm que l'ànima n'està plena i vol donar amb amor, generosament. Me sembla sentir les nostres discussions agenes a tota habilitat i a tota passió enterbolidores, nobles i serenes com platònics diàlegs. Me sembla assistir a lliçons amorosament donades i àvidament apreses, i a lectures d'aquelles en que'ls més joves s'inicien amb fervor en el gran anhel de l'esperit humà, i'ls vells s'hi mantenen sempre joves. Me sembla sobre tot sentir les nostres converses, que es en lo que jo tinc més fè, i les sento deslliurades de murmuració i de baixes rialles i de paraules grolleres, sinó que resumeixen tota comunicació d'idees i sentiments nobles amb la essencia de la inspiració del moment, de la espontaneitat del tracte íntim i de la varietat d'esperits acoblats per l'atzar i la simpatia.
Jo tinc fè sobre tot en la conversa, perquè es el modo més natural de comunicació verbal, i conté en germe tots els altres. Hi ha en ella una penetració més forta dels esperits que s'hi ponderen i equilibren. Que quan un dels que enrahonen té que dir més que'ls altres sobre una cosa, brolla naturalment el discurs sense la afectació del discurs espectacle, en el que, entre'l qui parla i'ls qui escolten s'obre com una vall isoladora; que quan en la conversa un es mogut a explicar als altres lo que més sab, i'ls altres callen o be interroguen, a fi d'apendre, torna-s lliçó profitosa com més espontàniament sol-licitada, i inoblidable per lo viva; que en la conversa són fecondades moltes passades lectures, i'ns estimula a altres de noves; que la discussió hi es menys encarcarada que en públic,