canal per hont s'escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sino «aquella» canal; aquella que éll coneixia ben be entre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia un ànima; era «aquella canal...» Veièu? Pera mí això es parlar.
Recordo una nit, a l'altra banda del Pirenèu, en «aquelhes mountines que tàn hautes sount», que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que'm digués quelcòm en la seva llengua propia, i ella, tota admirada, signà'l cel estrellat, i feu no més aixís: «Lis esteles...» i'm semblà que també això era parlar.
Recordo més recent un cap al tard en una punta de la costa cantàbrica hont els ponents son bells. La gent hi venia a veure pondre-s el sol en el mar. Venien enrahonant, però en sent allà tothòm callava davant del mar que mudava de colors. Vingueren dos homes de mar silenciosos, i's plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona l'un al costat de l'altre callaren. Després l'un, sens moure-s ni girar-se al company, li digué: «Mira». I tothòm que ho sentí mirà endavant, veient cadascú una meravella propia. També allò era parlar: i lo que no es aixís, paraules buides.
«Aquella canal»... «Lis esteles»... «Mira»... Paraules que duhen un cant a les entranyes, perquè naixen en la palpitació rítmica de l'Univers. Sols el poble ignoscent pot dir-les, i'ls poetes redir-les amb ignoscencia més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè'l poeta es l'home més ignoscent i més savi de la terra.
I quant els poetes sàpiguen ensenya-ns-el aquest
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/19
Aquesta pàgina ha estat revisada.
