nom d'ell; i còm el juren tots per Rei, tenint-lo a braç, nin com era, l'arquebisbe de Tarragona, en alt, davant d'una finestra que, si hi entrava el sol tocant al cap rós de l'infant, devia ésser bella cosa.
I després, es clar, tant petit, que no devien saber hont posar-se'l, el donen a criar a la severa companyia dels Templers en aquell fort castell de Montçó; i també perquè el mantinguessin, perquè, com diu ell meteix: «quan entràm a Montçó, no haviem que menjar ni a un dia, tant era la terra destroida i empenyorada».
Mes ni aixís podien passar aquella gent inquieta de Catalunya i Aragó, sinó que, xic o gran, els calia tenir el Rei sempre a la mà, per no desfer-se tots en bandos i banderies. I'l van a cercar, que tot just tenia nou anys, uns quants nobles, i a punta de dia me'l trauen del castell i li ajusten com poden una armadura i se l'emporten a corre la ventura, disputant-se'l de l'un bando a l'altre i cobrant-se'l i prenent-se'l no més que per donar-se cadascú un semblant de rahó sobre'ls altres per tenir el Rei en sa companyia. I allí's veu còm ell ja tenia més seny que tots; còm els reprèn i els amoixa i'ls fa fer les paus, descompartint-los tot sovint fins amb perill de sa vida, fent-se respectar ja com un Rei.
I mirèu fins hont arriva la necessitat de Rei que senten aquella gent i quant inconsiderats són, que a dotze anys o tretze ja li fan pendre muller; perquè—li diuen—que si per cas li agafés alguna malaltia o li donaven matzines (d'ells meteixos s'ho devien témer segurament) convenia que deixés hereu del reialme. I aixís el casen amb Na Leonor de Castella, i comen-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/167
Aquesta pàgina ha estat revisada.