bre tot en això que trascendeix tan fondament a l'esperit del poble, siguèm fidels al sentit de llibertat que es l'essencial de l'esperit català: perquè la major glòria sols ve an els pobles pel camí de la llur naturalesa. I aixís com aquest sentit de respecte i foment de les varietats naturals i de llur aliança pel lliure joc de afinitats orgànicament manifestades, tan profond en el poble català, jo crec que li encomana una gran missió i li promet un lloc gloriós en les futures organisacions de la humanitat, que veu ja apuntar aquell ideal social com el sol d'un nou dia; aixís meteix crec que la gloria de la nostra literatura ha d'ésser en armonia amb aquests destins futurs, i per tant, amb el sentit de llibertat del geni català aplicat a la propia llengua.
Doncs ja no cal preguntar-me còm responc a la segona interrogació del tema de si la nostra literatura ha de mantenir i utilisar les varietats dialectals catalanes. Oh! sí, totes; fins les més petites e individualisades. I are'm convé insistir en lo que entenc per dialecte i especificar-ho. Molts semblen considerar una llengua com una unitat externa als homes; com alguna cosa que, tenint existencia per sí, se'ls imposa de fòra estant, i's deixa parlar per ells amb tal que se sotmetin i compleixin les seves lleis abstractes. I, realment, una llengua morta, com are'l llatí clàssic per nosaltres, ve a ésser quelcòm aixís. Mes una llengua viva es tot un altra cosa. Les llengues vives no són més ni menys que semblances que hi ha en el natural parlar dels homes: i aquest natural parlar es el dialecte. En aquest sentit pot dir-se que totes les llengues parlades en el món són com dialectes de la gran llengua que es
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/153
Aquesta pàgina ha estat revisada.
